Sabatica.cat

El primer que vam tenir en compte al planificar l’itinerari per l’illa Sud era on passaríem els dies assenyalats de Nadal i Cap d’Any per intentar minimitzar la morriña d’estar lluny de casa en aquestes dates.

Així, vam decidir començar per la costa nord i passar la nit i el dia de Nadal a la Golden Bay i el parc nacional d’Abel Tasman, una zona que farda de tenir la millor climatologia de tota l’illa sud amb boniques platges i una accidentada costa famosa per les rutes en kayak que s’hi poden fer. De kayak res de res, doncs per aquestes dates estava tot tancat, però passar el dia de nadal en banyador a la platja va ser una experiència curiosa i, com ja vau veure al nostre post nadalenc, ens ho vam muntar prou bé amb la celebració.

D’allí vam tornar una mica enrera per creuar cap a la costa est de l’illa on ens hi esperaven els vins de la regió de Marlborough i les balenes de Kaikoura.

Pel que fa als vins, espectaculars alguns dels blancs, però sense massa història els negres. En una de les bodegues ens vam animar a comprar una ampolla per celebrar el dia de Sant Esteve (qualsevol excusa és bona…) i, com a bonus, la noia que ens va atendre ens va parlar d’un xiringuito a peu de carretera a pocs kilòmetres d’on anàvem aquella nit on hi venien llagosta fresquíssima a molt bon preu. Sense dubtar-ho, ens vam agenciar un bitxo de mida considerable i vam muntar un senzill però boníssim dinar de Sant Esteve.

Aprofitem l’ocasió per agrair públicament a l’Eduard Badia (alies Mr. Borges) el lot d’oli d’oliva de la terra que ens va fer arribar de forma espontània i inesperada en resposta a la nostra patillera carta als reis. Va ser, sens dubte, un dels ingredients clau per aquell dinar i per fer-nos sentir més a prop de casa durant les festes. Moltíssimes gràcies!

Al dia següent, el nostre objectiu de veure balenes en un dels llocs al món on hi ha més garanties de fer-ho (de fet, si no se’n veuen et tornen els diners) va quedar frustrat pel mal temps al mar. Com que la previsió era dolenta pels propers dies, per no endarrerir-nos, vam decidir deixar els cetacis per quan anéssim a l’Argentina i de pas, estalviar-nos uns quants (bastants!) calerons.

Amb el que va ser la panxada de quilòmetres més llarga que vam fer en tot el nostre recorregut per Nova Zealand, vam creuar l’illa d’est a oest. Tot i que ja ens n’havíem anat adonant, aquell dia en especial vam poder veure fins a quin punt aquest país concentra una varietat increïble de paisatges en poc espai. Vam sortir de bon matí a peu de platja i en poca estona el paisatge va passar a ser d’alta muntanya: avets, cims nevats i pintorescos poblets ens van acompanyar durant una bona pila d’hores fins que vam arribar a la costa oest, radicalment diferent i molt més escarpada que la costa on havíem començat el dia.

Allí, ens esperava una tempesta de pluja i molta boira que ens va fer dubtar si anar a veure o no les Pancake Rocks aquella tarda. Finalment però, ens vam animar i no ens en vam penedir. La principal gràcia d’aquestes roques és que s’han anat erosionant de tal manera que semblen muntanyes de pancakes (tortitas en castellà… en català, ni idea). Però a més, la zona està plena de forats i cavitats per les que es cola l’aigua de mar provocant tota mena de fenòmens curiosos: alguns fan sorolls, d’altres treuen un raig d’aigua estil gueisser o senzillament zones on les onades trenquen violentament. D’aquesta manera, tot i que ens vam mullar bastant, al visitar en un dia de temporal, vam poder veure-ho en una versió molt espectacular.

Al dia següent, ja secs i amb un cel molt més clar, vam seguir cap al sud fins a la terra de les glaceres on ens vam apuntar a fer una caminada de tot un dia per les entranyes del Franz Josef, una de les poques glaceres del món que encara està creixent (70 cm cada dia) i única per la seva proximitat amb el mar, un exemple més dels increïbles contrastos paisatgístics de Nova Zelanda. Tot i que ens imaginàvem una experiència una mica més intensa del que va acabar sent, equipats amb crampons i piolet, vam anar descobrint els racons d’aquella immensa llengua de gel i roques acompanyats per les simpàtiques Keas, uns lloros alpins als que se’ls hi atribueix una intel·ligència similar a un nen de 5 anys!

Sense oblidar el Fox Glacier, una altra glacera molt similar a l’anterior, vam seguir cap al sud en direcció a la zona dels fiords i seu del principal destí turístic del país, el Milford Sound. La idea inicial era fer un trek de 4 dies que acabava amb un recorregut en kayak pel fiord, però per la popularitat d’aquesta caminada les places estan limitades, i al trucar, la noia del departament de parcs (després d’escapar-se-li el riure…) ens va informar que estava tot reservat fins l’Abril del 2011!

Meravellats amb la capacitat de planificació de l’ésser humà, vam fer el que fa tothom i ens vam acostar al Milford en cotxe, contractant el recorregut en kayak un cop vam ser allí. Amb tot, se’ns havia fet la nit de fi d’any i per compensar que estàvem al mig del no res, ens vam muntar una mini revetlla. Tot i que vam intentar substituir els dotze grans de raïm per kiwis sense massa èxit, la sensació d’encetar l’any nou abans que la majoria dels mortals i fer-ho fent-nos un fart de riure va ser una gran manera d’entrar al 2010.

El primer dia de l’any, la climatologia ens va tornar a obligar a fer canvi de plans ja que vents de més de 100km/h van fer impossible la sortida amb kayak que teníem prevista. Així, ens vam haver d’apuntar a un dels típics creuers que recórrer el famós Milford Sound, i ja sigui per les ganes que teníem de haver-ho fet en kayak, o per que ens havíem passat amb les expectatives, hem de confessar que tampoc ens va matar. De bonic ja ho va ser, però després del munt de coses increïbles que havíem vist per tot el país, ens esperàvem molt més de la primera atracció turística de Nova Zelanda.

El que sí que va estar a l’alçada de la seva reputació, va ser la carretera que porta fins al fiord. A l’anada hi vam passar quan el sol ja anava de baixada i ho vam fer d’una tirada sense parar, però al tornar hi vam dedicar tot un dia aturant-nos als molts racons que amaga la ruta i fent algunes de les excursions. Un cop més, dins d’un mateix dia vam passejar per paisatges tant diversos com boscos de falgueres, prats de flors que haguessin fet feliç a la Heidi i ponts penjants sobre imponents rius d’alta muntanya.

Deixant enrera la zona dels fiords, i enfilant ja la recta final del nostre pas per Nova Zelanda, vam tornar a creuar l’illa cap a la costa est fins a Dunedin i la península d’Otago, reserva natural on hi abunden els albatros, lleons marins i pingüins d’ulls grocs. Per cert, que durant tot el trajecte per la part sud de l’illa vam entendre d’on surten els acudits que juguen amb el gran nombre d’ovelles que té el país i és que estan per tot arreu!

A Dunedin i vam passar només unes hores amb l’única curiositat destacable d’haver vist el què, segons el llibre Guiness dels Records, és el carrer més costerut del món.

Un cop a la península d’Otago vam dedicar una llarga tarda a observar totes les bestioles de la llista i, segons ens van dir els locals, vam tenir una sort immensa de poder-los veure tots en un sol dia. A més de mirar-los, ens va tocar córrer quant un dels lleons marins va interpretar que havíem envaït el seu territori. Per descoordinats i grassos que puguin semblar fora de l’aigua, fliparíeu amb lo ràpids que són els tios!

Al dia següent, ja a Christchurch (capital de l’illa Sud) ens vam despedir de la nostre furgo i vam recuperar finalment el proverbial paquet que els “Reis Mags de l’Urient” ens havien fet arribar des de l’altra punta de món (gràcies un cop més!). Ens vam adonar que havíem cantat victòria massa d’hora respecte al control bio-sanitari dels kiwis ja que els paquets del tant esperat embotit no havien passat… Tot i així, vam passar els següents dies posant-nos les botes amb els torrons mentre escoltàvem les nadales sota l’atenta mirada del caganer i el tió que vam col·locar en un lloc d’honor de l’habitació del nostre hostal. L’hostal, per cert, molt curiós: una antiga presó reconvertida en la que havien mantingut l’estructura de les cel·les i gran part de l’aspecte penitenciari donant-li un ambient molt original, però acollidor a l’hora.

Amb els nostres dies a Christchurch, va arribar l’hora de despedir-nos. Ens en anàvem encantats d’haver descobert un país fantàstic i d’haver pogut fer gairebé tot el que ens havíem proposat, però convençuts que d’haver disposat de més temps l’haguéssim omplert sense cap problema, i és que Nova Zelanda té moltíssim per oferir.

No voldríem tancar aquest post sense fer una menció especial als nova zelandesos, o com se’ls coneix afectuosament, kiwis. D’una amabilitat extrema, amb bon sentit de l’humor i de rialla fàcil, recorden una mica als seus veïns del nord però amb una actitud inclús més oberta, relaxada (que no despreocupada) i entranyable.

Pel tarannà dels seus habitants i la increïble riquesa natural i cultural del país, Nova Zelanda es va guanyar un merescudíssim lloc en el podi de la nostra aventura… Enhorabona Aotearoa! I gràcies per tots els bons moments que ens vas fer passar!

Ah! I perquè el canvi no se’ns fes molt dur, ens vam marcar les Illes Cook com la propera parada del nostre viatge ;-) Fins ben aviat!

PS. Suposem que pel context ja s’haurà entès, però per si de cas, aclarim les diferents excepcions de la paraula “kiwi”:
1. Persona d’orígen nova zelandès.
2. La fruita que tots coneixeu.
3. L’ocellot autòcton d’aquestes terres del que us parlàvem en el post anterior.

Vam arribar a Nova Zelanda amb el difícil repte de trobar-la tant impressionantment bonica com ens l’havia descrit tothom amb qui havíem parlat abans i durant el nostre viatge, i és que és l’únic punt de tot el nostre itinerari del que només n’havíem sentit elogis.

Els primers dies a Auckland, una ciutat agradable però sense gaire màgia, els vam passar passejant per molts dels parcs i jardins de la ciutat sense oblidar la visita obligada a l’Sky Tower, l’edifici més alt de l’hemisferi sud. A més de les vistes que hi ha des de dalt, és divertit passar una estona veient (i sentint!) als intrèpids que s’animen a saltar en bungy des de dalt de tot.

Igual que ja havíem fet a Austràlia, vam tornar a llogar una “frago” per recórrer el país de cap a peus i també igual que a Austràlia ens vam marcar un itinerari apretadet per poder veure el màxim en el menor temps possible i així deixar pressupost per Sud Amèrica (Nova Zelanda és una mica més barat que el seu veí del nord, però segueixen sent preus força semblants als de casa).

Vam començar per les platges de Karekare (com a curiositat, s’hi van rodar algunes seqüències de la pel·lícula El Piano) i Piha. Tot i que les fortes corrents fan impossible banyar-s’hi només pel paisatge va valer la pena.

D’allí, seguint la preciosa autopista del Pacífic, vam anar fins a la península de Coromandel on a més dels deliciosos musclos fumats i parades obligades com Cathedral Cove, vam descobrir per casualitat (o el que és el mateix… per no portar gps) el que, segons uns locals, és el secret més ben guardat de l’Illa Nord: Opito Beach. Sota amenaça de ser apedregats amb kiwis no us podem revelar la seva situació exacta ;-) però sí us podem dir que és un racó realment increïble… aigües cristalines, una platja de sorra blanca vorejada per flors de mil colors i les restes d’una antiga població Maorí per donar-li encara més encant.

La pega és que no hi deixaven acampar, així és que vam haver de seguir cap al sud fins a la ciutat de Rotorua: capital de la cultura maorí i una de les zones amb més activitat geotermal del món.

Seguint els consells d’amics i d’altres viatgers, el mateix dia que vam arribar ens vam apuntar a fer un Hangi, és a dir, un sopar a l’estil maorí cuinat amb pedres calentes en forns fets a terra i amanit amb espectacle tradicional. La veritat és que ho vam trobar super-guiri i ens va costar aguantar-nos el riure quan ens vam adonar que podríem perfectament estar a la Polinèsia de PortAventura! Tot i així, vam poder veure per primera vegada una impressionant Haka en directe (dansa de guerra tribal feta mundialment famosa per la selecció nacional de rugbi, els All Blacks – pugeu el volum!), la teca estava molt bona i el petit discurs final sobre l’evolució que ha sofert la comunitat maorí i la seva cultura va ser realment interessant.

Després sobretot d’Àfrica i Austràlia, on ja us vam comentar la dura realitat que encara avui en dia viuen les comunitats indígenes, ens va sorprendre molt positivament el cas dels maoris a Nova Zelanda. Si bé es va repetir el denominador comú d’altres colonitzacions occidentals: enfrontaments militars, noves malalties que van massacrar la població, usurpació de terres i acords de “sobirania” que encara avui en dia estan als tribunals,… la situació actual dels maoris és ben diferent que als països esmentats abans.

A més d’haver assolit una igualtat real en la comunitat nova zelandesa, amb nivells socioeconòmics molt semblants als Pakeha (com ells anomenen als blancs), han aconseguit evitar l’assimilació (com es va pretendre en el seu moment) i mantenir la seva cultura, llengua i tradicions ben vives fins al dia d’avui (molt més enllà que els shows per turistes amb els que alguns es guanyen la vida). Una pel·lícula força recomanable per fer un tast de la cultura maorí avui en dia és “Whale Rider”.

Aquella mateixa nit, també vam tenir l’oportunitat de conèixer els curiosos Kiwis (els ocells). Tenint nosaltres l’ase, no farem cap gag sobre l’elecció d’aquest tímid i amenaçat animal com a símbol nacional, però ens limitarem a dir que la principal proesa de l’animaló en qüestió és que pon l’ou més gran del regne animal en proporció a la mida del seu cos… gens menyspreable!

Tanta activitat nocturna va fer que al matí següent ens clapéssim i ens perdéssim l’única erupció diària del geisser més espectacular de la zona, però ens vam consolar pensant que al desert d’Atacama (Xile) tindrem moltes més oportunitats. Tot i que sense geisser, el parc geotermal de Wai-o-Tapu va valer molt la pena. Les fotos parlen per si soles, i de fet us permetran gaudir dels colors i les formes espectaculars de les diferents zones del parc sense l’olor d’ous podrits que se sentia en directe ;-)

D’allí vam fer cap al parc nacional de Tongariro, patrimoni de la humanitat. Amb uns paisatges increïbles que van des de zones completament volcàniques a d’altres de bosc tropical, la millor manera d’explorar-lo és fer el famós trek d’uns 19km que creua les àrees més espectaculars del parc. Anant una mica de sobradillos, nosaltres vam decidir, a més, incloure dins el mateix dia l’escalada al cim més alt de la ruta: el volcà Ngauruhoe (com a curiositat, després d’haver-ho fet ens vam assabentar que era la muntanya que en Frodo, en Gollum i companyia escalen al final de la famosa trilogia del Senyor dels Anells).

Pels que no hagueu escalat mai un volcà us direm que, tot i que dur físicament, és molt recomanable. El terra no és ferm i amb cada petjada es rellisca, així és que per pujar, s’han de fer servir constantment les mans per anar-te ajudant de les pedres fixes. Un cop a dalt, les vistes i el cràter glaçat del volcà van recompensar l’esforç, però el premi de veritat va estar en la baixada. Bàsicament, es baixa fent salts i lliscant uns quants metres cada cop que es toca a terra, gairebé com volar!

Tot i que a mig trek es va girar una ventada brutal que no ens va deixar fer totes les fotos que es mereixien els paisatges, a més del volcà, tota la ruta és de postal.

Amb moltes agulletes, el dia següent ja vam arribar a l’última parada de l’illa nord i des d’on agafaríem el ferry cap l’illa sud: Wellington, la capital del país. Les excel·lents cerveses de producció local i el molt recomanable (i gratuït) museu nacional van ocupar, per aquest ordre, les hores que vam passar a la ciutat. Del museu, destacar la col·lecció d’art maorí, la gran presentació que es fa de la història del país i el calamar gegant més gran mai trobat per l’home. Els anys que porta la bestiola en formol li comencen a passar factura i no li aniria malament un lifting, però amb uns 10 metres de llarg i casi 200 kgs sembla ben bé tret de Vint mil llegües de viatge submarí!

Fins aquí la primera entrega d’Aotearoa (la terra del llarg núvol blanc), el nom original en maorí de Nova Zelanda.