La Costa Est
Inicialment havíem previst dedicar uns 2 mesos a recórrer la costa Est d’Austràlia, però veient a la velocitat a la que ens estava volant el pressupost en aquest país vam decidir condensar la nostra ruta en poc més de 3 setmanes.
Equipats un altre cop amb una “fragoneta”, vam dedicar un parell de dies a la zona de Cape Tribulation, una reserva natural al nord de Cairns on el bosc tropical arriba fins al mar. Només per la carretera que hi arriba ja val la pena i un cop allí els paisatges són molt especials. L’única pega és que, com ja ens havia passat a Darwin, gairebé no vam poder disfrutar de les platges ja que les aigües estaven infestades de meduses “assassines” i cocodrils.
Després de recórrer una bonica zona amb un munt de llacs i cascades i abans de reprendre la carretera de la costa, vam seguir els consells d’una família australiana i ens vam desviar cap a uns tubs de lava aparentment únics al món. Va ser interessant, però la panxada de quilòmetres i el preu de l’entrada van fer que ens recordéssim dels avantpassats dels australians en qüestió.
Un cop ja a la costa teníem per davant dues parades obligades: les illes Whitsundays i l’illa de Fraser. Les primeres són un bonic conjunt d’idíl·liques illes de sorra blanca voltades d’esculls de corall i habitades per immensos exèrcits d’uns crancs molt curiosos, i la segona, a part de ser Patrimoni de la Humanitat, és l’illa de sorra més gran del món amb una ecologia única i força punts d’interés.
El problema amb tots dos llocs és que l’accés està totalment copat per agències de viatges que cobren uns preus absolutament abusius. La idea inicial per les Whitsundays era que ens deixessin en una illeta deserta on podríem jugar a Robinson Crusoe un parell de nits i explorar la zona al nostre ritme en kayak. Tot i així els preus pel transport a les illes i el lloguer del material equivalien a comprar una de les illetes així és que ens vam haver de conformar fent una sortida de dia amb una llanxa rápida (rapidíssima!) que cobria els principals punts.
A Fraser Island ens vam trobar una mica amb el mateix. Ho volíem fer llogant un 4×4 (única manera de conduir per l’illa) i acampar-hi un parell de nits descobrint-la al nostre aire. De nou, els abusius preus dels lloguers i la saturació de les agències més econòmiques van fer que haguéssim de tornar a “passar per l’aro” i fer-ho amb un tour organitzat.
En retrospectiva, probablement hagués valgut la pena esperar uns quants dies fins que hi hagués disponibilitat de cotxes perquè l’illa és espectacular! Platges infinites de sorra blanca, dingos (una mena de gos salvatge), arbres mil·lenaris, llacs d’aigües turqueses, naufragis i rierols d’aigües cristal·lines…
Vam seguir baixant per la costa fins arribar a l’Australia Zoo, el somni fet realitat del difunt Steve Irwin (o com probablement se’l coneixi més “El caçador de cocodrils”), avui tot un heroi nacional. Tot i que reconeixem no ser uns grans fans dels zoos en general, aquest ens va agradar força. A part del show on s’alimenten els cocodrils, la resta d’animals estan molt ben cuidats i en espais oberts lluny de la típica gàbia.
Mereixen especial menció els simpàtics i adorables Koales… Semblen anar col·locats permanentment, i tenen la graciosa capacitat de clapar-se en les posicions més inversemblants en les branques dels eucaliptus.
A pocs quilòmetres al sud vam visitar durant unes hores Brisbane una ciutat bonica però sense massa a destacar, i seguint la costa vam entrar en la famosa Gold Coast, una zona amb unes platges espectaculars on per fi vam deixar enrere la multitud de bitxos hostils que hi havia més al nord i ens vam poder banyar! El fil conductor al llarg de tota la costa és el surf i les ganes de festa amb poblets/ciutats que van des de Surfers Paradise, que podria ser Marbella, a petites poblacions amb un aire més hippie com Byron Bay.
Abans d’arribar ja a Sydney, ens vam desviar per conèixer de primera mà la regió vinícola de Hunter Valley i les Blue Mountains. Els vins que havíem tastat durant el nostre pas per Austràlia ens havien agradat força, però tot i que els paisatges ho van compensar, els vins de la regió de Hunter Valley en concret ens va deixar molt indiferents. A les Blue Mountains vam enganxar dies de molta calor i vam poder fer només un parell de caminades, però vam descobrir-hi alguns racons preciosos amb els que vam entendre perquè és un dels refugis de cap de setmana més buscats dels “sydneyencs”.
A l’arribar a Sydney vam haver de buscar un lloc alternatiu on allotjar-nos a corre cuita al descobrir que el lloc que havíem reservat semblava tret de la pel·lícula Trainspotting… Després de mig any viatjant pel món hem dormit en llocs xunguillos, però aquest era massa: muntanyes de colilles apagades pels passadissos, forats a les parets i una olor que semblava indicar que els anteriors clients havien ocupat l’habitació feia més de 40 anys…
Superat aquest petit entrebanc inicial, vam dedicar 4 dies fantàstics a descobrir Sydney. La ciutat estava en plena campanya nadalenca i va ser molt curiós veure un nadal com els de l’hemisferi nord traslladat a l’estiu austral. Vam admirar com mai ho havíem fet abans als Pares Nöels que amb el vestuari oficial i la barba aguantaven estoicament els més de 30 graus que hi havia de mitja a la ciutat.
Ens van encantar les moltes i molt diferents zones que té Sydney, però en general l’ambient de portes enfora que es respira per tot arreu. La ciutat té un munt de parcs i zones ajardinades i les terrassetes s’omplen de gom a gom a les tardes quan la gent surt de treballar.
Com a anècdota, els dos macro-creurers amb els que vam coincidir a la ciutat. La foto il·lustra prou bé la mida dels trastos…
Per despedir-nos d’Austràlia ens vam regalar unes entrades per sentir la Creació de Haydn a la famosa òpera. L’obra ens va encantar, i per acabar d’arrodonir la nit, a la sortida vam descobrir que, en la nostra modesta opinió, l’Òpera de Sydney il·luminada és encara més impressionant que durant el dia.
Així com el Northern Territory, la Gran Barrera de Corall i Sydney van complir i superar sobradament les nostres expectatives, la costa Est, tot i que ens va agradar força, probablement no estigui entre el més destacat d’aquest viatge. El millor d’aquest últim tram d’Austràlia, sense dubte, els aussies (australians): amabilíssims, amb bon sentit de l’humor, una visió molt pràctica de tot plegat i una predisposició encomanadissa a dir-li a tothom mate (que es podria traduir com amic).
En qualsevol cas, marxem d’Austràlia amb un gran record, un munt d’anècdotes més a la motxilla i el convenciment de que més tard o més d’hora tornarem per seguir explorant aquest país increïble. Així doncs, fins aviat Oz!
