Namaste Nepal!
En primer lloc disculpar-nos davant dels nostres pacients lectors per l’oblit que ha patit aquest blog les últimes setmanes. Vam empalmar un trekking pel Nepal amb un viatge pel Tibet sense ni un moment de descans i a Bangkok (ho confessem), senzillament ens va fer mandra ;-)
Ara estem acabant un curs de submarinisme, però durant els propers dies prometem anar publicant els posts endarrerits. Comencem amb el Nepal!
La primera impressió tot just arribar a Katmandú va de ser de pau, ordre, netedat i amabilitat absoluta per part dels locals. D’altres viatgers que venien directament d’Europa no compartien la nostra opinió de la capital de Nepal, però suposem que accentuat pel contrast amb l’Índia a nosaltres ens va relaxar moltíssim.
Al matí següent d’arribar i mentre decidíem si ens animàvem a fer un trekking vam agafar un vol en avioneta que en teoria oferia unes vistes espectaculars dels Himàlaies. El dia no va acompanyar massa i l’avió no es va acostar tant com ens pensàvem a les muntanyes però tot i així va valer la pena.
Un cop descartada l’opció del trekking fins al campament base del Everest tant per la duració (dues setmanes) com pel cost, i mentre es tramitaven els permisos per poder entrar al Tibet, vam tirar cap a Pokhara, el punt d’origen de molts dels possibles trekkings pels Annapaurnes. Si ja vam trobar Kathmandu tranquil, Pokhara ja va ser l’oasi definitiu. Tot i que és la segona ciutat del país, la densitat de tuk-tuks, taxis i motos és infinitament inferior a la capital, i la majoria d’hotels, restaurants i comerços estan a la vora d’un llac voltat de muntanyes.
Hi vam passar un parell de dies agafant forces i tornant a introduir entrecots i “chuletons” a la nostra dieta després de l’abstinència forçada de l’India. Parlant amb alguns sherpes, guies i d’altres excursionistes finalment, tot i que els monsons i les sangoneres venien amb el paquet, ens vam decidir pel trekking al Campament Base dels Annapurnes (ABC pels amics -sigles en anglès-).
Es tractava d’uns 8 dies, amb una mitja diària de 7/8 hores de caminada, un desnivell total d’uns 2.700 m. i una alçada final de 4.130 m. L’expedició estava formada pel Lil, el nostre simpàtic guia nepalès, el Fernando, un argentí molt argentí que vam conèixer al bus de Katmandú a Pokhara, i nosaltres dos.
El primer tram va es va fer força dur sobretot per la quantitat d’escales que hi havia (…i perquè no dir-ho, pel nostre “millorable” estat físic), però poc a poc vam anar agafant el ritme i vam complir rigorosament les etapes previstes. Tot i que la pluja va fer acte de presència un parell de dies, el gran avantatge de fer aquest trekking en temporada de monsons va ser que només ens vam creuar amb la gent dels poblets de la zona mentre que en temporada alta sembla que aquesta excursió atrau a centenars de turistes cada dia.
El més espectacular al llarg de tot el camí van ser sense dubte els paisatges. Arrossars, poblets pintorescos amb una gent amabilíssima, ponts penjants al més pur estil Indiana Jones i d’altres fets amb quatre troncs, cascades, glaceres i coves de gel, banderoles d’oració, però també monos, caravanes d’ases carregats fins les celles, i portejadors.
Aquests últims mereixen una especial menció. A partir d’una certa alçada el camí es torna massa escarpat i estret pels ases, així que l’única manera de transportar qualsevol cosa és a esquenes. I quan diem qualsevol cosa parlem de llits, armaris, rotlles gegants d’alumini per fer els sostres de les cases, bombones de gas, pedres i material de construcció, gent gran que no pot caminar,… Amb pesos que poden arribar tranquil·lament als 90 kgs. i calçats moltes vegades només amb unes xancletes, els tios ens avançaven com si res… realment increïble!
Pel que fa a la principal “atracció” del trekking, les vistes dels cims dels Annapurnes, els núvols de les últimes setmanes del monsó ens ho van posar complicat, però el que al principi ens va semblar una pega es va convertir poc a poc gairebé en un joc de fet i amagar. Mai ens haguéssim imaginat saltant del llit a hores intempestives al sentir que algú avisava a crits que un dels cims estava destapat!
De fet, un cop al campament base vam decidir passar-hi una nit més del previst per veure si la visibilitat millorava i podíem veure l’amfiteatre sencer amb els 4 cims principals. Tret dels últims metres de l’Annapurna 1 (el cim més alt amb 8.091 m.) ho vam acabar veient tot per parts, però la vista de conjunt se’ns va resistir. Tot i així, la nostra espera va tenir premi la nit abans de marxar: durant uns escassos però increïbles 5 minuts els cims van quedar destapats i il·luminats per la lluna plena d’aquella nit, regalant-nos unes vistes al·lucinants.
Un cop acabada la caminada i per tancar l’aventura com autèntics exploradors, vam fer les dues hores finals de tornada fins a Pokhara al sostre de l’autobús. Pensàvem que ens hi trobaríem d’altres locals, però sembla que ens vam passar d’autèntics perquè vam anar sols tot el trajecte ;-)
Ja de tornada a Katmandú vam visitar la ciutat i alguns dels poblets del voltant. La capital no val massa la pena, només té una zona central atapeïda de temples a la que vam dedicar-hi un matí, però per la resta aviat va estar vist.
El dia abans de marxar cap al Tibet vam compartir taxi amb la Meri i el Pau, una parella de catalans que vam conèixer al bus de tornada de Pokhara, i ens en vam anar a visitar la ciutat medieval de Bhaktapur aprofitant també per acostar-nos al temple de Changu Narayan (patrimoni de la Unesco). Vam passar el dia caminant per carrerons adoquinats entre temples, patis i places monumentals i observant com les tradicions artesanals de segles d’antiguitat hi segueixen ben vives.
Tot i que ho farem des del costat sud al Tibet, ens ha quedat pendent el trekking a la cara nord del Campament Base de l’Everest, però seran sobretot les ganes de passar més temps entre la seva gent el que segur que ens farà tornar a aquest país més tard o més d’hora. Així doncs, ens despedim amb un “Namaste Nepal!” (la paraula nepalesa que s’utilitza tant per dir adéu com hola).