Sabatica.cat

Vam arribar a Nova Zelanda amb el difícil repte de trobar-la tant impressionantment bonica com ens l’havia descrit tothom amb qui havíem parlat abans i durant el nostre viatge, i és que és l’únic punt de tot el nostre itinerari del que només n’havíem sentit elogis.

Els primers dies a Auckland, una ciutat agradable però sense gaire màgia, els vam passar passejant per molts dels parcs i jardins de la ciutat sense oblidar la visita obligada a l’Sky Tower, l’edifici més alt de l’hemisferi sud. A més de les vistes que hi ha des de dalt, és divertit passar una estona veient (i sentint!) als intrèpids que s’animen a saltar en bungy des de dalt de tot.

Igual que ja havíem fet a Austràlia, vam tornar a llogar una “frago” per recórrer el país de cap a peus i també igual que a Austràlia ens vam marcar un itinerari apretadet per poder veure el màxim en el menor temps possible i així deixar pressupost per Sud Amèrica (Nova Zelanda és una mica més barat que el seu veí del nord, però segueixen sent preus força semblants als de casa).

Vam començar per les platges de Karekare (com a curiositat, s’hi van rodar algunes seqüències de la pel·lícula El Piano) i Piha. Tot i que les fortes corrents fan impossible banyar-s’hi només pel paisatge va valer la pena.

D’allí, seguint la preciosa autopista del Pacífic, vam anar fins a la península de Coromandel on a més dels deliciosos musclos fumats i parades obligades com Cathedral Cove, vam descobrir per casualitat (o el que és el mateix… per no portar gps) el que, segons uns locals, és el secret més ben guardat de l’Illa Nord: Opito Beach. Sota amenaça de ser apedregats amb kiwis no us podem revelar la seva situació exacta ;-) però sí us podem dir que és un racó realment increïble… aigües cristalines, una platja de sorra blanca vorejada per flors de mil colors i les restes d’una antiga població Maorí per donar-li encara més encant.

La pega és que no hi deixaven acampar, així és que vam haver de seguir cap al sud fins a la ciutat de Rotorua: capital de la cultura maorí i una de les zones amb més activitat geotermal del món.

Seguint els consells d’amics i d’altres viatgers, el mateix dia que vam arribar ens vam apuntar a fer un Hangi, és a dir, un sopar a l’estil maorí cuinat amb pedres calentes en forns fets a terra i amanit amb espectacle tradicional. La veritat és que ho vam trobar super-guiri i ens va costar aguantar-nos el riure quan ens vam adonar que podríem perfectament estar a la Polinèsia de PortAventura! Tot i així, vam poder veure per primera vegada una impressionant Haka en directe (dansa de guerra tribal feta mundialment famosa per la selecció nacional de rugbi, els All Blacks – pugeu el volum!), la teca estava molt bona i el petit discurs final sobre l’evolució que ha sofert la comunitat maorí i la seva cultura va ser realment interessant.

Després sobretot d’Àfrica i Austràlia, on ja us vam comentar la dura realitat que encara avui en dia viuen les comunitats indígenes, ens va sorprendre molt positivament el cas dels maoris a Nova Zelanda. Si bé es va repetir el denominador comú d’altres colonitzacions occidentals: enfrontaments militars, noves malalties que van massacrar la població, usurpació de terres i acords de “sobirania” que encara avui en dia estan als tribunals,… la situació actual dels maoris és ben diferent que als països esmentats abans.

A més d’haver assolit una igualtat real en la comunitat nova zelandesa, amb nivells socioeconòmics molt semblants als Pakeha (com ells anomenen als blancs), han aconseguit evitar l’assimilació (com es va pretendre en el seu moment) i mantenir la seva cultura, llengua i tradicions ben vives fins al dia d’avui (molt més enllà que els shows per turistes amb els que alguns es guanyen la vida). Una pel·lícula força recomanable per fer un tast de la cultura maorí avui en dia és “Whale Rider”.

Aquella mateixa nit, també vam tenir l’oportunitat de conèixer els curiosos Kiwis (els ocells). Tenint nosaltres l’ase, no farem cap gag sobre l’elecció d’aquest tímid i amenaçat animal com a símbol nacional, però ens limitarem a dir que la principal proesa de l’animaló en qüestió és que pon l’ou més gran del regne animal en proporció a la mida del seu cos… gens menyspreable!

Tanta activitat nocturna va fer que al matí següent ens clapéssim i ens perdéssim l’única erupció diària del geisser més espectacular de la zona, però ens vam consolar pensant que al desert d’Atacama (Xile) tindrem moltes més oportunitats. Tot i que sense geisser, el parc geotermal de Wai-o-Tapu va valer molt la pena. Les fotos parlen per si soles, i de fet us permetran gaudir dels colors i les formes espectaculars de les diferents zones del parc sense l’olor d’ous podrits que se sentia en directe ;-)

D’allí vam fer cap al parc nacional de Tongariro, patrimoni de la humanitat. Amb uns paisatges increïbles que van des de zones completament volcàniques a d’altres de bosc tropical, la millor manera d’explorar-lo és fer el famós trek d’uns 19km que creua les àrees més espectaculars del parc. Anant una mica de sobradillos, nosaltres vam decidir, a més, incloure dins el mateix dia l’escalada al cim més alt de la ruta: el volcà Ngauruhoe (com a curiositat, després d’haver-ho fet ens vam assabentar que era la muntanya que en Frodo, en Gollum i companyia escalen al final de la famosa trilogia del Senyor dels Anells).

Pels que no hagueu escalat mai un volcà us direm que, tot i que dur físicament, és molt recomanable. El terra no és ferm i amb cada petjada es rellisca, així és que per pujar, s’han de fer servir constantment les mans per anar-te ajudant de les pedres fixes. Un cop a dalt, les vistes i el cràter glaçat del volcà van recompensar l’esforç, però el premi de veritat va estar en la baixada. Bàsicament, es baixa fent salts i lliscant uns quants metres cada cop que es toca a terra, gairebé com volar!

Tot i que a mig trek es va girar una ventada brutal que no ens va deixar fer totes les fotos que es mereixien els paisatges, a més del volcà, tota la ruta és de postal.

Amb moltes agulletes, el dia següent ja vam arribar a l’última parada de l’illa nord i des d’on agafaríem el ferry cap l’illa sud: Wellington, la capital del país. Les excel·lents cerveses de producció local i el molt recomanable (i gratuït) museu nacional van ocupar, per aquest ordre, les hores que vam passar a la ciutat. Del museu, destacar la col·lecció d’art maorí, la gran presentació que es fa de la història del país i el calamar gegant més gran mai trobat per l’home. Els anys que porta la bestiola en formol li comencen a passar factura i no li aniria malament un lifting, però amb uns 10 metres de llarg i casi 200 kgs sembla ben bé tret de Vint mil llegües de viatge submarí!

Fins aquí la primera entrega d’Aotearoa (la terra del llarg núvol blanc), el nom original en maorí de Nova Zelanda.