Des del sostre del món
Ja havíem llegit que el turisme al Tibet estava força controlat per les autoritats xineses, però mai ens haguéssim imaginat que arribava fins a tals extrems.
Com anireu llegint, al llarg del viatge ens vam anar topant amb tot una serie de lleis, controls i mesures varies que tenien com a objectiu o bé evitar que és visités el Tibet, o impedir que l’experiència dels qui hi viatgen se surti ni un mil·límetre de la pauta marcada des de Beijing.
Per començar, l’única manera “legal” d’entrar-hi és amb un tour organitzat, evidentment, per una agència xinesa. Fixats molt per sobre del seu cost real, els preus dels tours són el primer obstacle a superar.
Un cop es decideix trencar la guardiola, les opcions pel que fa a l’itinerari estan ja pre-establertes i introduir-hi qualsevol modificació fa disparar el preu encara més a part de necessitar autoritzacions específiques de les autoritats xineses.
Un cop decidit l’itinerari, i per tal que l’agència obtingui els permisos necessaris per poder entrar s’ha de presentar, entre d’altres coses, un bitllet de sortida del país amb la data exacta de la fi del tour. Una trava més del govern xinès per evitar que quedin turistes “en llibertat”.
Tots aquests obstacles ens van fer replantejar seriosament si anar-hi o no, però la proximitat, l’especial il·lusió que ens feia aquesta part del viatge i les ganes de conèixer la situació dels tibetans de primera mà van poder més que tota la resta.
El primer dia vam sortir de Kathmandú a primera hora del matí i després d’unes quantes hores de bus vam arribar a la frontera on vam tenir el primer contacte amb les autoritats, i us podem assegurar que la cordialitat dels militars xinesos que ens van rebre deixa el guàrdia civil més autèntic a l’alçada d’un escolanet. Només entrar, ens van ”suggerir” amb certa contundència que ens ordenéssim en fila i que guardéssim qualsevol tipus d’aparell capaç de fer fotos (un pobre polonès que va intentar trucar a la seva àvia per dir-li que estava entrant al Tibet gairebé acaba deportat per treure el mòbil!).
Després dels formularis habituals, vam enfilar el camí cap a les dues tandes de raig-X per les que havia de passar el nostre equipatge i veient el grau de control de la frontera, estàvem gairebé segurs que ens trobarien la guia Lonely Planet que portàvem amagada en una de les motxilles (aquesta guia està prohibida a la Xina ja que inclou una carta del Dalai Lama i explica la realitat de la presència xinesa al Tibet). Sorprenentment, vam colar la guia, però el problema el vam tenir amb un dels altres llibres que portàvem on hi apareixia un mapa que mostrava Taiwan com un país independent de la Xina. A l’oficial que la va trobar no li va fer cap gràcia, però després de fer-nos els beneïts una estona vam aconseguir sortir-ne bastant ben parats amb només la pàgina del mapa en qüestió arrencada i una bronca amb el nostres resignat guia com a intèrpret.
El segon dia ja vam arribar a la cara sud del Qomolangma (Everest pels amics)… i quin espectacle! Els Déus ens van compensar la nuvolada que havíem tingut als Annapurnes per unes vistes impressionants d’aquest tros de muntanya i, tot i la rasca, vam poder disfrutar d’una posta de sol que trigarem molt de temps a oblidar.
Al dia següent vam matinar per anar al famós Campament Base de l’Everest (5.200 m.). La veritat és que el campament en si avui en dia no té res d’especial (les expedicions actuals utilitzen un campament que hi ha uns kilòmetres més enllà) i consta únicament d’un parell d’edificis de l’exèrcit xinès on, per descomptat no hi falta la omnipresent bandera de l’imperi, i un petit turonet ple de banderetes d’oració amb unes bones vistes del cim.
Després de passar un dels molts controls que trobaríem durant tot el trajecte, on un oficial xinès va comprovar que l’itinerari i les dates que es estàvem seguint corresponguessin amb les del tour que se’ns va autoritzar, vam estar un parell d’hores fent fotos i gaudint de les imponents vistes.
D’allí vam seguir fins a Shigatse, la segona ciutat més gran del Tibet i on hi ha el monestir de Tashinlhumpo, un dels pocs que va sortir relativament intacte de la debacle de la revolució cultural xinesa i seu del Panchen Lama (la segona autoritat religiosa després del Dalai Lama). Va ser la primera vegada que visitàvem un monestir budista i més enllà dels immensos budes coberts d’or, les rodes d’oració i els imponents temples, ens va sorprendre descobrir que l’activitat religiosa encara s’hi desenvolupa a ple rendiment.
Al matí següent vam fer la kora en torn al monestir (una kora és un circuit de peregrinació que és fa a peu i en sentit horari al voltant d’un lloc sagrat) i ens vam adonar de fins a quin punt els intents dels comunistes xinesos de secularitzar la població tibetana han fracassat estrepitosament. Des de primera hora del matí i en mig d’una embriagadora olor d’incens de ginebre i mantega de yak, vam veure desfilar centenars de pregrins entonant silenciosament els seus mantres i fent girar els milers de rodes d’oració que envolten l’immens monestir.
Quan en mig de tanta espiritualitat estàvem a punt d’arribar al nirvana, els amics xinesos es van encarregar de recordar-nos la seva presència posant, com fan cada matí, l’himne de l’exèrcit a tot drap per la megafonia d’una de les moltes bases militars properes. Quan sense entendre res vam preguntar-li al Dawa, el nostre guia, què dimonis estava passant, senzillament es va encongir d’espatlles amb la seva habitual cara de resignació.
Al llarg del viatge vam anar aprenent què, com i on li podíem preguntar al Dawa sense posar-lo en una situació difícil, i és que com ens va explicar ell en privat després d’alguna posada de pota per part nostra, els guies tibetans només estan autoritzats a donar la versió xinesa dels fets i si els enxampen donant més informació de la que toca, a part de perdre la llicència i tancar-los-hi l’agència per la que treballen, poden tenir seriosos problemes.
Abans de saber això se’ns va acudir preguntar-li en mig d’un temple farcit de turistes xinesos sobre l’onzè Panchen Lama i la cara de terror amb la que ens va demanar que no li preguntéssim allò ens va deixar glaçats.
Per que s’entengui la reacció d’en Dawa us fem un petit resum de la història del lama en qüestió: uns quants anys després de la mort del desè Panchen Lama, el Dalai Lama, des de l’exili a l’Índia, va identificar a un nen de 6 anys com l’onzè Panchen Lama, però les autoritats xineses el van detenir a ell i a la seva família (dels que no se sap res des de llavors) i van orquestrar l’elecció del seu propi candidat. A més de controlar-ne l’educació, Beijing està molt interessat en influir en les decisions del noi que ells han col·locat ja que pot resultar decisiu per identificar a la reencarnació del Dalai Lama quan l’actual mori, i per tant una manera molt efectiva de decapitar l’autoritat budista al Tibet.
Aquesta i d’altres anècdotes com la d’haver de deixar el passaport en la majoria d’internet cafès per tal que les autoritats poguessin monitoritzar el que es fa i es diu online (a més de la censura de moltes webs com facebook, youtube i en general qualsevol mitjà internacional no favorable a les versions del règim) van anar-nos creant un lleuger sentiment de paranoia en vers al “gran hermano” xinès a mesura que avançàvem en el nostre viatge.
Tot i això, els següents dies van transcórrer sense masses incidències en mig d’uns paisatges increïbles que ens van fer entendre perquè a aquest país també se’l coneix com “el sostre del món”. Amb els himàlaies com a teló de fons vam creuar glaceres, llacs d’un turquesa impossible i ramats de yaks que desafiaven la gravetat per arribar a les capes d’herba fresca que creixien en les escarpades muntanyes.
També vam visitar nombrosos monestirs i temples on en Dawa ens va anar explicant els preceptes bàsics del budisme i com els seus valors i objectius estan presents en tots els aspectes de la vida al Tibet. Amb la paciència d’un sant (o més ben dit d’un buda…), també ens va ensenyar a reconèixer la infinitat de deïtats d’aquesta complexa religió, i tot i que el seu anglès afegia un grau de dificultat força important a les explicacions, va aconseguir que després dels primers dies tinguéssim una noció bàsica de tot plegat i reconeguéssim més o menys als personatges més importants.
Amb tot vam arribar finalment a Lhasa, capital del Tibet i última parada del nostre viatge. Hi vam arribar pocs dies abans del 60è aniversari de la Rúpblica de la Xina i tot i que ja ens havíem acostumat a la presència dels militars per tot arreu, allò ja va ser surrealista… literalment hi havia un militar o policia cada 20 metres!
A més de xinos uniformats, allí ens hi esperaven una pila d’espectaculars monestirs més i el llegendari Potala (antiga residència del Dalai Lama). Dels temples que vam visitar mereix especial menció el monestir de Sera, potser no tant per l’edifici en si, però per les espectaculars dialèctiques que els seus monjos hi practiquen cada tarda.
Pel que fa al Potala, realment és un edifici imponent com cap dels que havíem vist fins aquell dia. Tot i així, resulta curiós que tractant-se del centre neuràlgic del budisme tibetà l’edifici estigués completament inactiu (des que el Dalai Lama actual va haver-ne de sortir per cames el 1959). Irònicament, els monjos que omplien els passadissos i sales dels altres monestirs que havíem visitat, aquí havien estat substituïts per riuades de turistes xinesos.
Vam marxar de Lhasa amb una barreja de sentiments contradictoris. Els paisatges, l’amabilitat dels tibetans i la seva extraordinària fe present a cada racó van ser sens dubte la cara del que ha estat probablement el tram més especial del nostre viatge fins avui. La creu, la irritant, prepotent i omnipresent ocupació xinesa.
Propera parada… Bangkok!