Sabatica.cat

El viatge de Lhasa a Bangkok ens va ocupar tot un dia amb 3 avions i 4 aeroports. Del viatge només destacar el nostre pas per l’aeroport de Hong Kong. Després d’aquests primers mesos de viatge per l’Àfrica i l’Àsia el trobar-nos, encara que només fos per unes hores, envoltats d’un ambient totalment occidental ens va provocar una curiosa sensació. Per un cantó vam trobar sorprenents coses que abans de començar aquest viatge ni haguéssim notat: la netedat, l’ordre, les tendes de roba (autèntica!) i el no haver de regatejar per tot, però per altra banda ens va indignar pagar uns 14€ per una cervesa i un suc!

Un cop a Bangkok la idea era passar-hi uns dies visitant-la i planificant la nostra ruta pel sud est asiàtic. La ciutat en si no té gran cosa i el Palau Reial i un immens buda reclinat són els dos atractius més destacables. Mereix també especial menció el menjar tailandès. Després de Nepal i Tibet (països increïbles però que no passaran a la història per la seva gastronomia) vam disfrutar com uns animals tant a les paradetes de menjar al carrer com als restaurants on s’hi servia peix i marisc fresquíssim a uns preus ridículs.

Inevitablement, a la llista de coses a destacar de la ciutat (i del país en general) també hi ha l’enorme col·lectiu de turistes pels que l’arquitectura, l’art o la gastronomia  no són precisament una prioritat. Tot i que és ben sabut que Tailàndia és el destí per excel·lència de molts turistes sexuals, ens va sorprendre moltíssim la realitat d’aquest fenomen. Pel que vam poder saber, la prostitució tal i com s’exerceix majoritariament a occident té la seva clientela, però està força concentrada en unes zones concretes de la ciutat i a no ser que s’hi vagi expressament no es veu. El que sí es veu constantment per tot arreu són noies (tot i que n’hi ha absolutament per tots els gustos) fent de “parella” d’occidentals de totes les edats: caminant agafats de la mà pel carrer, en sopars romàntics a les terrasses de restaurants o viatjant junts arreu del país. El que ens va cridar l’atenció és que, tant o més que el sexe, sembla que molts d’aquests turistes també busquen la companyia.

Pel que fa a com seguiríem el nostre viatge, després del pas pel Tibet havíem decidit que amb un país sota una dictadura militar n’hi havia prou, així és que tot i les ganes que en teníem vam decidir deixar Myanmar (Birmània) per més endavant. La idea doncs era començar per Vietnam, Laos i acabar a Cambodja. Tot i així, just quan ens ho estàvem mirant per marxar vam veure a les noticies que gran part de la costes de Vietnam i Cambodja estaven sent sacsejades per una sèrie de tifons encadenats, i després de parlar amb alguns viatgers que havien estat desallotjats vam decidir posposar-ho.

Sense saber ben bé cap a on tirar vam sentir a parlar de Koh Tao, una petita illeta al golf de Tailàndia on treure’s els títols de submarinisme era baratíssim, i tot i que la idea inicial era fer-ho a la Gran Barrera de Corall d’Austràlia vam decidir anar a passa-hi 3 o 4 dies mentre ens trèiem el certificat bàsic i decidíem els següents passos.

El que havien de ser només uns quants dies, es van acabar convertint en prop de 3 setmanes; i és que Koh Tao ens va enganxar com no ens ho imaginàvem. El principal motiu va ser el submarinisme, però també hi va fer molt el bon rotllet general que es respirava a l’illa i unes quantes platges de postal que hi vam descobrir.

Els nostres dies a l’Illa de la Tortuga (“Koh” vol dir illa i “Tao” tortuga en tailandès) van transcórrer, casi sense variació, de la següent manera: ens despertàvem quan sortia el sol al nostre bungalow a peu de platja i sortíem a fer 2 o 3 immersions, tornàvem cap al migdia i dedicàvem la tarda a explorar les platges de l’illa amb una motoreta llogada per l’equivalent a 3€ al dia (el primer dia vam provar-ho amb una que només costava 2€, però després de descobrir de forma molt emocionant que no frenava vam decidir agafar el model “deluxe”). Al vespre, intercalàvem barbacoes de peix i marisc amb receptes tradicionals tailandeses i posàvem fi al dia amb alguns mojitos i cervesetes a la platja. No està malament, oi?!?

Pel que fa al submarinisme, la idea inicial era treure’ns només el títol Open Water que permet baixar fins a 18m, però ens vam anar animant i ens vam acabar traient l’Advanced (30m), el Nitrox (permet bussejar amb una barreja d’aire més rica en oxigen amb la que es pot estar molta més estona sota l’aigua) i l’especialitat de profunditat (fins a 40m). Més enllà de les dots comercials d’en Luca, el nostre super-instructor, ens vam treure tots aquest títols perquè sota l’aigua hi vam descobrir un món increïble i amb els primers 18m se’ns quedava una mica curt.

La sensació que es té fent submarinisme és bestial però difícil de descriure: desapareix la gravetat i més enllà de les bombolles i la pròpia respiració no se sent absolutament res (al principi és pot tenir una mica de complexe de Darth Vadder). Al baixar els primers metres, de cop et trobes envoltat de coralls i peixos de totes les formes i colors, i si a més la fauna submarina està tant acostumada a la gent com a Koh Tao t’hi pots acostar tant com vulguis. De fet, més que acostar-se un als peixos no és estrany que sigui al enrevés, i tot sovint es noten petits pessics de peixets que comproven si un és comestible. En resum, una sensació de pau i tranquil·litat total i absoluta.

Fora de l’aigua, l’illa també contribuïa a preservar la serenor amb la que un sortia a la superfície. Amb una població formada per pescadors tailandesos, viatgers i gent de tot el món que com nosaltres hi havia vingut per uns dies i s’hi havia acabat quedant setmanes, mesos o anys, hi havia una sensació de calma i bon rotllet general que s’encomanava de seguida. Les històries personals d’advocats danesos, enginyers informàtics italians o periodistes catalans que feia anys que vivien feliçment a l’illa reconvertits majoritàriament a instructors de submarinisme ens van fer plantejar algunes coses… També ens va fer gràcia conèixer l’escriptor de la Lonely Planet de Tailàndia, amb el que compartíem els esmorzars casi cada matí, i que precisament havia triat Koh Tao per escriure la següent versió de la guia.

Tot i que ens haguéssim pogut quedar instal·lats a l’Illa de la Tortuga una bona temporada més, veient que al nostre visat tailandès se li acabaven els dies, vam haver de prendre la “dura decisió” de seguir amb el nostre viatge i ens vam dirigir cap a Koh Phi Phi, una illeta on se suposava que hi havíem de trobar algunes de les platges més boniques del món… però quina decepció! Les platges no estaven malament, però qualsevol possible encant que li haguéssim pogut trobar al lloc es va esvair quan ens vam adonar que, sense saber-ho, ens havíem ficat de cap a un Lloret de Mar a la tailandesa. A part de ser molt més car que la resta de llocs on havíem estat fins al moment, l’illa constava únicament d’hotels, agències de viatges, bars, discoteques i adolescents europeus descamisats lluint esquenes socarrades i carregant cubates de litre.

Així doncs, fetes les fotos de rigor, vam agafar un veler que durant tot un dia ens va passejar per les illetes del voltant i al matí següent vam sortir per cames amb el primer ferry que vam trobar. L’únic moment destacable del nostre pas per Phi Phi va ser precisament comprant els bitllets del ferry de sortida. L’illa va ser un dels punts més afectats pel Tsunami del 2004 (de fet en alguns llocs encara hi són ben visibles els efectes) i després de xerrar una estona amb la dona de l’agència de viatges, ens va explicar com ella va viure aquell moment i com embarassada de 8 mesos va poder escapar per ben poc de la tragèdia… gallina de piel!

Ens havíem “sepillat” bona part del pressupost i del temps destinat al sud est asiàtic sota l’aigua i per dates no podíem trigar gaire a anar cap a Austràlia si volíem evitar les calors del cor de l’estiu, així és que finalment vam decidir deixar-nos també per més endavant Vietnam, Laos i Cambodja i anar tirant cap al sud amb una petita escala a Singapore.

El nostre pas per aquesta part del món s’havia sortit completament de l’itinerari previst inicialment i, si bé és cert que ens deixàvem uns quants països importants a la llista de pendents, la sensació de llibertat que dóna poder improvisar d’aquesta manera i el record dels nostres dies a Koh Tao ho compensa sobradament.