Sabatica.cat

Poc després de publicar l’últim post en el que prometíem actualitzacions en breu, ens vam adonar de la velocitat a la que ens estava volant el pressupost, així és que els dos últims mesos hem condensat el nostre pas per Austràlia i Nova Zelanda per intentar veure el màxim en el menor temps possible. Això s’ha traduït en casi ni un dia amb l’agenda buida i en conseqüència milers de fotos pendents d’organitzar i més teranyines de les habituals en el nostre oblidat blog. Els últims dies que hem passat sota un cocotero a les illes Cook han servit per avançar força, i amb les 9 hores d’avió que tenim per davant i els 15 dies que passarem visitant a la família als US abans de Sud Amèrica hauríem de poder-ho deixar tot en ordre… tot i que amb el nostre historial mai se sap ;-)

Aquí teniu la primera entrega que recull l’etapa inicial del nostre pas per Austràlia.

—

Darwin no és un dels punts més habituals d’entrada a Austràlia, però va ser on ens va portar el vol més barat que vam trobar des de Tailàndia (via Singapore). La idea inicial era volar directament a Alice Springs per anara a veure Uluru des de la costa est, però ja que ens vam trobar a Darwin vam decidir fer una immersió en l’Austràlia profunda i fer per carretera els prop de 3.000km a través del Red Centre (en català, Centre Vermell) que ens separaven del que probablement sigui el “pedrot” més famós del món.

Al arribar-hi just al límit entre l’estació seca i la humida (temperatures moooolt altes i setmanes seguides de pluges torrencials a la volta de la cantonada) a Darwin gairebé no hi quedaven turistes, amb la qual cosa les opcions per comprar un cotxe eren pràcticament inexistents. Per altra banda, les agències de lloguer estaven desplaçant les seves flotes a altres punts del país i trobar una furgo per moure’ns (que a més entrés en pressupost) ens va costar dos dies sencers d’investigació. Tot i així, al final ens va sortir bé la jugada i, precisament com a part del programa de relocalització de la nostra agència de lloguer, ens van donar un model “deluxe” (cuina, dutxa, nevera i un llit extragran!) pel mateix preu que havíem pagat pel seu model més econòmic (bàsicament una caixa de sabates amb rodes).

Darwin en si no té gran cosa. Vindria a ser una versió moderna del poble de “l’oeste” que tots tenim al cap amb una població formada per unes 50 nacionalitats i una història recent gens avorrida: va ser la única ciutat australiana que va patir els bombardejos i l’ocupació japonesa durant la segona guerra mundial i es va haver de refer pràcticament de zero un altre cop als anys 70 després d’un devastador cicló .

Vam començar la nostra ruta cap al sud pels parcs Nacionals de Litchfield i Kakadu. El primer oferia uns curiosos i enormes munts de fang fets per les termites locals i diverses cascades i piscines naturals que permetien escapar de la brutal calor. De Kakadu destaca tant l’herència cultural dels aborígens que tradicionalment habitaven la zona com la gran quantitat de fauna que s’hi troba.

Moltes de les caminades que havíem pensat fer pels parcs estaven tancades o obertes només a primeríssima hora del matí ja que en aquesta època de l’any les temperatures podien arribar als 50º durant el dia! Tot i així, a base de molt matinar vam poder explorar els principals punts d’interès i ens vam començar a familiaritzar amb el paisatge que ens acompanyaria durant les següents setmanes: extensions immenses de terra vermellosa amb algun matoll i ni una ànima per enlloc. Pot sonar desolador, però té un encant molt especial.

La nostra següent parada va ser Katherine Gorge. Una sèrie de gorges espectaculars que vam poder explorar durant tot un dia en kayak gràcies a en Marc, el noi català encarregat dels lloguers que al descobrir que a Barcelona erem pràcticament veïns es va enrotllar arreglant-nos el preu… el món és un “pañuelu”!

Després de Katherine, ens esperaven tres dies sencers de conduir pel no-res al llarg de la infinita recta que és la Stuart Highway. A destacar, la increïble quantitat de cangurs morts al costat de la carretera, les Devil’s Marbles (les “caniques” del Diable, unes roques rodones entre les que vam passejar durant estona a punt d’evaporar-nos), Daly Waters (un motel de carretera amb molta personalitat) i alguns vehícles molt freakies amb els que ens vam creuar.

Hem de confessar que després de 3 llargues botifarres de 7-8 hores cada una arrossegant la nostra “fragoneta” per l’immensitat del outback australià vam començar a preguntar-nos si Uluru s’ho valdria, però quan el tercer dia i coincidint amb la posta de sol, vam veure’l per primera vegada el vam trobar senzillament extraordinari i vam prometre no tornar-li a dir “pedrot”.

Vam allargar la nostra estada per poder explorar la zona a fons i prendre’ns el temps per descobrir no només l’aspecte paisatgístic si no també el significat que té per la població aborígen.

A grans trets, segons la tradició aborígen, Uluru, i en general tots els llocs considerats sagrats que hi ha escampats per Austràlia, van ser escenaris de fets importants durant el Dreamtime (en català, temps dels somnis, o el període de creació previ a l’existència dels homes). En aquest cas, és creu que és el resultat de la lluita entre dos éssers màgics i cada esquerda, forat o plec de la roca s’explica per un episodi d’aquest combat.

Especialment recomanable per aquells a qui us agradi la fotografia (però en general per a tothom a qui no li faci res aixecar-se a les 4 del matí), és anar observant el canvi brutal que experimenta la silueta d’aquest roc des de que surt fins que es pon el sol.

Un altre consell per aquells que penseu anar-hi cap a la mateixa època que nosaltres és no subestimar les increïblement persistents mosques. Després d’enfotre’ns-en dels primers turistes que vam veure amb una xarxa al voltant del cap, vam claudicar al cap de poques hores i ens en vam comprar per nosaltres ja que si no era impossible moure’s amb tranquil·litat. Qualsevol vestigi de glamour quedarà absolutament aniquilat, però podreu estar més de 10 minuts a fora sense parar bojos!

Després d’uns quants dies de fer totes les excursions hagudes i per haver i moltes (però que moltes…) fotos, vam seguir el nostre itinerari en direcció al Kings Canyon on vam tenir per primera vegada una sensació que s’aniria repetint durant tot el nostre pas per Austràlia. No és que no fos bonic, però per la quantitat de publicitat que se’n feia a tot arreu i el nombre d’autocars que hi desfilaven cada dia, vam trobar que es quedava una mica curt.
Tampoc volem que se’ns malinterpreti… Austràlia és un país preciós, però vam anar aprenent que en general és aconsellable aplicar un factor de correcció a la baixa davant de les expectatives que puguin generar els estímuls publicitaris d’una indústria turística especialment donada als superlatius i al Photoshop.

Després d’un últim dia descobrint els West MacDonnell Ranges vam tornar cap a Alice Springs, on havíem d’agafar l’avió que ens portaria cap a la costa est. A més de per tastar tota mena de carns dels bitxos de la zona (cangur: boníssima, camell: com un bou dolç, emu: molt semblant a la vedella, cocodril: pollastre sec) a Alice vam poder veure per primera vegada de molt a prop la complexa i difícil realitat de la població aborígen en l’Austràlia d’avui.

Com en tantes d’altres antigues colònies, la política inicial dels primers assentaments va ser la de passar per damunt dels que hi havien viscut durant més de 40.000 anys apropiant-se de les seves terres i fent-los servir de mà d’obra barata. D’allí es va passar a les polítiques de segregació (amb episodis tant lamentables com el que es coneix amb el nom de “les generacions robades”: nens i nenes aborígens que eren arrencats de les seves famílies per ser educats en la fe cristiana i de forma occidental per tal de “curar-los” la seva condició aborígen). A mitjans del segle 20 es van començar a introduir polítiques d’assimilació i se’ls hi va reconèixer el dret a vot tan sols fa uns 40 anys.

Després de dues dècades en les que se’ls hi han reconegut molts dels drets ancestrals de les seves terres amb exemples prometedors de col·laboració entre la comunitat blanca i l’aborígen com l’administració conjunta de molts dels parcs naturals, encara hi ha molt per fer. Els nivells d’alcoholisme entre els aborígens són elevadíssims i les solucions a la seva dependència dels subsidis públics i els mecanismes que els permetin trobar el seu lloc en aquesta nova Austràlia encara queden, en la nostra opinió, molt lluny.

Amb tot, havíem acabat cobrint una de les parts més remotes del país molt més extensament del que inicialment havíem previst, però aquestes primeres setmanes ens van descobrir un regió immensa i d’una bellesa poc habitual que segur que ens permetria emportar-nos una imatge d’Austràlia molt més complerta i real que si només haguéssim vist el submarinisme, les platges i les grans ciutats que ens esperaven a la costa est.

Propera parada, Cairns: campament base per explorar la Gran Barrera de Corall!