El paradís existeix!
Pel nostre pas pel Pacífic vam estar dubtant entre Fiji i les Illes Cook, i després de valorar pros i contres i parlar amb d’altres viatgers (moltes gràcies Roser i Dani!) vam optar per Cook. Tothom sembla estar d’acord en que les dues opcions són fantàstiques, però ens vam decantar per les Cook ja que aparentment la indústria turística no està tant desenvolupada i encara s’hi pot trobar l’autèntic estil de vida illenc.
Com a curiositat, per arribar a les Cook, a més de viatjar pel Pacífic, vam viatjar a través del temps… i és que al creuar la línia internacional de canvi de data vam guanyar un dia: vam sortir dijous de Nova Zelanda i vam arribar dimecres a les Cook. Això ni els de Star Trek! ;-)
Només arribar a Rarotonga, l’illa principal, vam comprovar de primera mà que l’hospitalitat illenca té una fama ben merescuda que va molt més enllà del collaret de flors que et posen a l’aeroport. Aquella nit, la família de la casa en la que ens estàvem celebrava una festa prèvia al casament d’una cosina i ens hi van convidar. Si recordeu el hangi del que us vam parlar a Nova Zelanda, va ser similar, però en una versió totalment casolana i autèntica (les diferents cultures maorís d’arreu del Pacífic tenen molt en comú).
Hores abans de que comencés a arribar la gent, una processó de veïnes, coneguts i parents de tota mena van anar desfilant per la cuina de la casa amb la seva contribució al banquet d’aquell vespre. Mentrestant, a fora es començaven a coure a foc molt lent quantitats industrials de carn en una barbacoa tancada de la mida d’un sis-cents que ha substituït els forns tradicionals (un forat a terra amb pedres calentes i coberts de fulles de palma).
Fidels al coconut time que regeix el ritme a les illes, els convidats van arribar entre mitja hora i dues hores tard, així és que vam tenir una bona estona per xerrar una mica de tot i de res amb l’Atua, l’anfitrió. Ens va explicar com el concepte de família entre els maorís és molt més ampli que a occident (estaria més proper a la idea de clan), com encara l’estructura de govern tradicional que regula qüestions del dia a dia per mitja dels arikis (líders dels diferents clans) està en plena vigència i, amb certa preocupació, com veia perillar el relleu genereracional d’aquestes tradicions amb la marxa de bastants joves a Austràlia i Nova Zelanda en busca de millors sous.
Quan finalment van haver arribat la majoria dels convidats va començar la festa amb els parlaments dels arikis de les respectives famílies. Després, es van obsequiar als promesos amb cançons a l’ukelele, balls, una espectacular haka i finalment… la teca!
No haguéssim dit mai que les Cook seria un dels destins del nostre viatge que ens sorprendria per la seva gastronomia, però clarament ocuparà un lloc en el nostre podi carpanta. Impossible descriure tots els plats del banquet, però destacaríem la carn (increïblement gustosa i ben cuita), el ika mata (peix cru marinat amb llet de coco, bitxos i mil espècies), patates de tots els colors i gustos i els platans i papayes fregides… absolutament brutal!
La nit es va allargar entre cerveses i repetides visites a la barbacoa fins el graciós moment en el que els promesos, que ja se n’anaven, ens van donar les gràcies per haver anat a la festa i ens van preguntar (de molt bon rotllo, aixó sí) qui dimonis érem…
Al dia següent vam treure’ns el carnet de conduir de les Cook (bàsicament un impost revolucionari, per aconseguir calers dels guiris) i amb una motoreta vam explorar les diferents platges recorrent la carretera circular que segueix el perímetre de l’illa. Tot i així, no hagués calgut llogar res, ja que com vam descobrir quan portàvem uns dies a les illes, caminant pels camins la gent para oferint-se a portar-te sense ni tant sols haver de fer dit… Una mostra més de l’increïble amabilitat i bon rotllet general que impera per tot arreu.
Hem de confessar que les platges i l’snorkel de Rarotonga tampoc ens van impressionar, però ja ens havien avisat que la joia de la corona era Aitutaki, l’illa cap on volàvem el matí següent.
Un avió d’hèlices que va fer posar una mica tens a part de l’equip ;-) ens hi va dur en 45 minuts. Ja des de l’avió, costava de creure el que es veia per la finestra quan ens hi acostàvem: una llacuna d’un turquesa intens esquitxada per petites illetes cobertes de cocoters i franges de sorra blanca. Havíem arribat al paradís!
La cosa no va fer més que millorar quan a l’arribar a l’hostal ens van dir que l’habitació que teníem reservada estava ocupada per familiars, però que ens deixaven el bungalow a peu de platja pel mateix preu. El xiringuito en qüestió anava literalment d’un cantó a l’altre quan caminàvem per dins, però la terrasseta amb vistes a la llacuna i el poder adormir-se cada nit amb el soroll de les ones que arribaven gairebé fins les escales d’entrada ho compensava de sobres.
A més del lloc en si, la família que regentava l’hostal ens va fer sentir com a casa des del primer moment. Tant, que inclús ens van dir que teníem noms gairebé illencs i amb un petit tunning onomàstic vam quedar rebatejats per la resta de la nostra estada: Mireia es va convertir en Mireina i Arnau en Anau.
Al matí següent els nostres plans de fer el manta van quedar frustrats per la invitació de la família d’acompanyar-los a la missa de diumenge. Tot i tenir inclús dificultats per senyar-nos de forma coordinada, vam acceptar encantats ja que havíem sentit a parlar molt de l’espectacularitat de la litúrgia illenca. Homes i dones amb els seus millors vestits (i uns barrets preciosos increïblement elaborats) omplien l’església de gom a gom, i els sermons del capellà (mig en anglès mig en maorí) s’intercalaven amb cants en els que els feligresos ho donaven tot. Tot plegat, una experiència increïble… increïble però llarga, així és que amb la complicitat de la familia i després d’un parell d’hores i cap indici de que allò s’estigués acabant, ens vam marcar un magistral Houdini i ens vam dirigir a gran velocitat cap a l’aigua on vam passar la resta del dia.
Després d’aquestes primeres impressions, el primer que vam fer el dia següent va ser anar a canviar el vol de tornada a Rarotonga per poder apurar la nostra estada a Aitutaki al màxim. Així, el que havien de ser només 3 dies es van convertir en tota una setmana per gaudir de l’illa a fons.
A l’endemà, es va organitzar una sortida amb tots els hostes de la casa per fer un tour per la llacuna i, com que tret de nosaltres tots eren família, de nou vam tenir la genial oportunitat de fer la visita d’una forma molt allunyada del típic tour turístic. Tot i així, de la mà del tiet de la propietària i capità de l’expedició vam aprendre un munt sobre el delicat ecosistema de la llacuna i com l’escalfament progressiu de les aigües del Pacífic està tenint efectes devastadors en la biodiversitat de les illes, en especial sobre el coral, del qual se’n veu moltíssim de mort per les platges de tota l’illa.
També ens van explicar perquè les Cook han mantingut un desenvolupament turístic molt més moderat que d’altres illes del Pacífic, com per exemple, la polinèsia francesa o Fiji. Sembla que la clau va estar en una llei que es va instaurar tot just després de la independència segons la qual cap territori de les illes pot pertànyer a ningú que no tingui la nacionalitat. D’aquesta manera, tot i que es permeten les concessions, els grans grups inversors estrangers de moment no hi han entrat, mantenint-ho quasi tots en mans de locals. A més, tot i que ens va sonar una mica difícil de creure…, sembla que una curiosa llei urbanística prohibeix que cap edifici sigui més alt que una palmera, la qual cosa també ha ajudat a evitar la construcció de grans hotels.
Tornant al tour, no va faltar res: veure tortugues a través del fons de vidre de la barca, visitar els principals motus (petites illetes que hi ha dins la llacuna), fer snorkel i tancar la jornada de forma surrealista però màgica brindant amb Freixenet a dins la llacuna. Un dia rodó!
L’aparició del cava, per cert, es deu a que la Mei (la força natural viva que regentava l’hostal) havia fet de ballarina a la Polinèsia de PortAventura feia uns anys i s’havia emportat algunes reserves de la terra que encara li duraven. El mundu es un pañuelu!
Tot i el ritme tropical que portàvem, la resta de dies ens van passar volant. Ens aixecàvem a una hora indeterminada quan els galls de la zona decidien que ja tocava i començàvem el dia amb un esmorzar a base de mangos, cocos, platans i fruita de la passió que nosaltres mateixos arreplegàvem. Amb 4 passes, un primer banyet matinal per agafar forces i anar a explorar les altres platges de l’illa, recorrer els motus més propers en kayak o anar a veure l’equip de rem entrenar en les canoes tradicionals. Tot i així, hem de confessar que més d’un dia les forces no van arribar, i llavors ens quedàvem a la platja de davant del bungalow llegint, nadant, fent snorkel o desenvolupant una nova tipografia: la Times New Coral.
Un dels moments més especials, va ser una posta de sol que ens va agafar dalt del kayak quan tornàvem d’explorar un racó de la llacuna… la foto parla per si sola.
També vam fitxar en una island night (nit illenca) on les noies fan el tradicional ball remenant els malucs (el que a tothom li ve al cap quan pensa en Hawaii) i els nois fant malabars amb foc. Tot plegat, força turístic, però ens hi vam colar gratis així és que no ens queixarem.
Amb tot, va arribar l’hora de fer una de les coses més difícils de tot el viatge… marxar del paradís i deixar enrere les seves platges de somni, els encantadors habitants i l’encomanadís coconut time que regeix el ritme vital de l’illa.
A més de carregar piles per la recta final i gaudir d’un dels llocs més especials i agradables de tota la nostra aventura, l’esperit dels illencs ens va demostrar, potser com mai abans en aquest viatge, que hi ha moltes maneres d’agafar-se la vida i que, per tòpic, noño i suat que pugui sonar, la riquesa es pot mesurar amb molt més que calers.
En la propera parada del nostre itinerari ens hi esperava un esperit lleugerament diferent a les Cook, però sobretot, dues setmanes en família de les que en teníem moltíssimes ganes. Més notícies, des dels United States!
