Sabatica.cat

Després de l’emotiva despedida a l’aeroport, el viatge cap a les Cascades Victòria va transcórrer amb total normalitat. L’única anècdota destacable va ser el vi que ens vam prendre a l’avió (sembla que Darth Vather ha obert unes bodegues!).

Un cop a Zàmbia vam dedicar tot un dia a les Cascades Victòria o Mosia-oa-Tunya (el fum que trona), el nom indígena amb el que es coneixen oficialment. Vam començar el dia fent un vol en ultralleuger (car però molt recomanable) i després vam passar el dia caminant pels recorreguts que hi ha per dins del parc natural.

Curiosament, les fortíssimes pluges dels anteriors mesos no afavorien l’espectacularitat de les cascades si no que feien que s’aixequés molta més aigua del que és habitual per aquesta època de l’any i en molts punts no es podia veure absolutament res. Vam acabar completament xops, però tot i així va valer molt la pena.

Un cop vam agafar el 4×4 vam creuar la frontera entre Zàmbia i Botswana on vam tenir el nostre primer contacte amb la realitat d’Àfrica. Tot just baixar del cotxe a la frontera desenes de nens se’ns van oferir per ajudar-nos amb els tràmits o “vigilar-nos el cotxe”. Després d’alguna estona de declinar les moltes ofertes d’ajuda, vam intuir que el bloc de formigó que queia a trossos davant nostre devia ser la oficina on fer els tràmits i sense estar gaire convençuts de si trobaríem el cotxe al sortir i intentant semblar extremadament segurs de nosaltres mateixos hi vam entrar. Un cop a dins vam fer per primera vegada la gimcana burocràtica que al llarg del següent mes faríem infinitat de vegades en fronteres, parcs naturals, càmpings, controls veterinaris, etc.

El primer funcionari que vam trobar a l’entrada ens va demanar els passaports i acte seguit va parar la mà esperant el pagament d’alguna de les moltes inventives taxes que ens tenien preparades. Després venia la nostra part preferida. El funcionari en qüestió va senyalar un full mida llençol on havíem d’omplir totes les dades personals i les del cotxe (i quant diem totes volem dir TOTES… coses tant curioses com el nº de sèrie del motor o la tara en ple i en buit del vehicle). Després de regirar una bona estona entre la documentació del cotxe vam aconseguir omplir aquell full immens, però la nostra sorpresa va ser quan el funcionari ens va fer passar a la finestreta del costat i el procés es va repetir tot de nou: més taxes i un nou llençol en blanc per omplir exactament les mateixes dades un segon cop!

Després de passar per aquest procés varies vegades vam aconseguir entrar al “recinte” fronterer on una colla de militars desganats amb uns pistolots enormes es passejaven sense fer absolutament res. Quan després d’esperar una bona estona vam veure arribar el cayuco motoritzat que feia de ferri, i que ens havia de creuar l’escàs centenar de metres que hi havia fins l’altre costat de riu, vam entendre perquè l’anterior s’havia enfonsat feia uns mesos. Quan el van acabar de carregar, la plataforma on hi havia els cotxes i camions estava a escassos centímetres del nivell de l’aigua… molt emocionant! De fet, el nivell del ferri sobre l’aigua era tant baix que per evitar que els cotxes quedessin encallats entre la riba i la passarel·la d’entrada al pujar-los, només deixaven entrar els cotxes amb el conductor. Els acompanyants s’havien de descalçar i caminar uns metres per l’aigua per pujar-hi a peu.

A Botswana el panorama ja era un altre, i hi vam passar una mica més d’una setmana posant a prova les nostres dots de guies de safari pels parcs de Chobe i Moremi. Al primer, és molt recomanable el trajecte pel riu a la posta de sol. La quantitat de bestioles que es veuen a tocar i la seva indiferència davant els humans és espectacular. Amb aquests dos parcs de Botswana vam entrar a Namíbia després de vorejar el delta del Okavango ja amb una llista força llarga d’animals vistos.

La primera nit a Namíbia mereix una menció especial. No havíem fet reserva i el lloc on teníem pensat dormir tenia tot el camping ple, així és que vam haver de fer el “sacrifici” de quedar-nos una de les seves cabanes a la vora de l’Okavango. Dutxar-se amb aigua calenta (després de fer-ho en fred des de feia dies) mentre veiem els hipopòtams a la riba del davant i quedar-nos adormits sentint-los a escassos metres va ser una experiència increïble!

De camí cap a Etosha vam passar tot un matí amb una tribu de bosquimans San, una de les més antigues de l’Àfrica. L’experiència ha sigut un dels moments estrella de tot el viatge, però la tecnologia ens va fer una mala passada i la targeta de memòria on hi teníem la majoria de les fotos va petar i no us podrem ensenyar gran cosa.

Durant unes 4h vam estar nosaltres sols amb ells xerrant amb molts dels membres de la tribu a través d’una de les noies joves que parlava anglès. Per la nostra part vam intentar pronunciar alguna paraula en la seva complicada llengua plena de clics, però tot i que hi posàvem molta voluntat només els aconseguim fer riure.

Ens van parlar de les seves tradicions, ensenyar la infinitat de plantes medicinals que encara avui en dia utilitzen i explicar-nos com encara s’estan intentant adaptar a la prohibició governamental que des de fa 10 anys els hi impedeix caçar. Aquest fet va provocar que per primera vegada no fossin autosuficients i haguessin d’aprendre a generar alguna mena d’ingrés per poder completar els escassos ajuts que els hi feia arribar el govern. El museu vivent que nosaltres vam visitar complia aquest objectiu, però també el de permetre a les noves generacions aprendre i mantenir les tradicions i costums ancestrals de la tribu.

www.lcfn.info

D’aquí ens vam plantar a Etosha que és, de llarg, el parc natural on és més fàcil i còmode veure fauna de tots els que hem visitat. Al parc s’hi mantenen unes basses on els animals s’agrupen per veure així és que el factor sort juga un paper força menys important que en d’altres parcs. El millor, però, és que els campaments també en tenen una de bassa, així és que una opció molt recomanable és obrir-se una cervesa i esperar que girafes, rinos, elefants i tota mena de bestioles més vagin desfilant.

A Etosha hi vam veure els nostres primers lleons. Estàvem acostumats a imaginar-los com el predador terrible que ensenyen a la majoria de documentals de natura, però aquests moments de caça ocupen uns escassos minuts al dia i són molt difícils d’enxampar. Quan és més habitual veure’ls és durant el dia, en les llargues hores en les que jauen sense fer absolutament res. Tot i així, la seva aparença és realment imponent, i sense cap mena de dubte són els reis.

Seguint cap al sud vam creuar l’espectacular Costa dels Esquelets, on vam afegir el nostre granet de sorra a la llarga història de naufragis de les seves costes. Vam punxar una roda a última hora i al no poder arribar on teníem pensat passar la nit, vam haver d’acampar a la platja on vam passar una nit molt interessant en mig d’una tempesta de sorra i envoltats de jacals.

D’aquí vam arribar a la primera destinació turística en nombre de visitants del país: les dunes vermelles del desert de Namíbia. La tempesta de sorra ens havia aconseguit seguir fins aquí, però no va poder evitar que pugéssim les dunes i veiéssim tot el que ens havíem proposat. El preu a pagar va ser acabar amb sorra fins a les orelles…literalment!.

Després de les dunes, ens vam dirigir cap al llegendari Kalahari. La primera nit un grup d’amics de sud-africans negres que acampaven al mateix campament que nosaltres ens va convidar a sopar amb ells i per primera vegada en tot el viatge vam poder parlar obertament de “l’altra” realitat del país 15 anys després de la fi del règim de l’apartheid.

Especifiquem que eren negres, ja que tot i que havíem tingut la oportunitat de parlar amb molts sud-africans al llarg del viatge, fins aquell dia tots havien sigut blancs. I és que encara avui, molt poques famílies negres poden permetre’s fer unes vacances fora de casa o, en general, accedir a moltes de les comoditats de les que gaudeixen els blancs. La segregació racial ja ha quedat enrere, però encara tenen moltíssima feina per eliminar les brutals desigualtats econòmiques que hi ha al pais.

Així i tot, la sensació que ens van transmetre era molt optimista. Són conscients de que hi ha molt per fer, però tenen la mirada posada al futur i això, venint d’on vénen, ja és molt.

Tornant al Kalahari, fins l’últim dia no hi va haver gaire per explicar. La fauna no abundava i l’únic fet a destacar era el fred gèlid que feia a les nits (tant, que l’últim dia ens vam llevar amb glaç a la part de dins del sostre de la tenda).

Tot i així, quan ja marxàvem, el Kalahari va fer honor a la seva reputació i de bon matí vam tenir la sort de poder veure un grup de 9 lleons i lleones joves que van estar jugant a pocs metres del cotxe durant més d’una hora.

Fins a Ciutat del Cap ja només ens quedaven un parell de nits. La primera la vam passar al Parc Nacional de Augrabies que ens va encantar i ens va deixar l’anècdota de compartir l’esmorzar amb uns babuins que ens van xoriçar les torrades (les galetes les vam aconseguir rescatar després d’una intensa negociació en la que vam haver de cedir una poma).

I la última nit, al Fish River Canyon, pel que diuen, una versió en miniatura del gran canó del Colorado. Ens va saber greu no tenir prou temps per fer el clàssic trekking de 4 dies que resegueix el llit del riu, però les vistes per si soles ja van fer que el viatge fins aquí valgués la pena.

A Ciutat del Cap vam passar uns quants dies fent l’ameba al nostre B&B i gaudint de petits plaers retrovats com les dutxes d’aigua calenta, els llits tous i uns esmorzars èpics.

La ciutat i tota la zona del voltant està com Barcelona abans del 92, és a dir, completament potes enlaire preparant-se pels mundials de l’any que ve. Tot i així, la ciutat ens va sorprendre positivament. Està situada entre una muntanya i el mar i envoltada de vinyes al nord i platjes al sud. Per altra banda, malgrat les impactancts xifres sobre delincuència i els avisos de molts sud-africancs que vam conèixer pel camí, nosaltres no vam tenir cap sensació d’inseguretat i la vam recórrer a peu de dalta baix sense problemes.

Un dels moments més interessants va ser la visita a Robben Island, l’illa que hi ha davant de la ciutat i on va estar empresonat Nelson Mandela i molts altres presos polítics negres durant el règim de l’apartheid. Tots els guies són antics presos, així és que el punt de vista que ofereixen va molt més enllà d’una simple visita turística i fa posar la pell de gallina.

La visita també ens va servir per conèixer més en detall la figura d’en Mandela i meravellar-nos amb el que va ser capaç d’aconseguir. Malgrat els anys que va passar a la presó, els treballs forçats als que va estar sotmès i les barbaritats que es van cometre en aquest país durant casi 50 anys, va fer possible una transició pacífica evitant una guerra civil que hagués costat milers de vides.

També vam fer la visita de rigor al Cap de la Bona Esperança on l’amic Vasco da Gama va donar per primera vegada la volta en direcció cap a l’Índia el 1488. El més curiós del dia, però, va ser la invasió del cotxe d’uns altres turistes per part d’uns babuïns. Els nois havien oblidat tancar les portes mentre els hi feien fotos i els primats se’l van fer seu en un obrir i tancar d’ulls. L’agressivitat amb la que defensaven el seu nou territori i la facilitat amb la que van tornar a obrir les portes un cop els pobres nois l’havien aconseguit tancar ens van deixar al.lucinats (sospitem que no era la primera vegada que ho feien…).

A la zona dels vins hi vam dedicar només un parell de dies i tot i que els paisatges valen la pena, només vam descobrir algun blanc que ens sorprengués… els del Priorat encara poden estar molt tranquils ;-)

De tornadada, vam aprofitar també per quedar per dinar amb un dels sud-africans amb els que haviem coinicidit de camping que vivia per la zona i vam passar tot un diumenge amb ell i la seva familia.

Ja l’últim dia, unes hores abans d’agafar l’avió cap a la Índia, vam conèixer a l’Anna, una gironina que regentava una cafeteria força aprop del nostre hostal a Ciutat del Cap. Fa 7 anys que viu a Sud Àfrica, i ens va oferir una “versió dels fets” força menys políticament correcte però molt més clara del que ja haviem pogut anar intuint parlant amb d’altres sud-africans respecte a l’actitut d’una part important de les noves generacions.

Si bé és cert que hi ha una part de la població negra que a poc a poc es va incorporant a la classe mitja del país, molts dels joves sembla que han adoptat una actitut victimista i inverteixen més esforços en reivindicar tota mena de drets i ajuts al govern que en buscar i mantenir una feina. Segons ens explicava l’Anna, l’absentisme, l’incompliment d’horaris i els petits robatoris són el seu pà de cada dia amb la gent que treballa al seu local i, malgrat haver-hi un atur superior al 50%, trobar personal de confiança és una missió gairebé impossible.

En fi, ha sigut un primer mes d’aventura genial que no oblidarem mai. Al llarg de més de 8.000km de camins totalment rectes i tant llargs que es perdien en l’horitzó hem recopilat un munt d’anècdotes, vist fauna salvatge com mai abans, i quedat meravellats amb la bellesa del desert. Hem après que es pot fer barbacoa (o braai com ni diuen aquí) cada dia durant un mes seguit sense avorrir-la, que l’aigua (i sobretot la calenta) és un luxe i que no hi ha fisioterapeuta que pugui amb el lumbago que deixen 30 dies seguits dormint en una tenda. Però, sobretot, hem après que el temps pot tenir un valor molt relatiu, que la hospitalitat no enten de fronteres ni races i que la bondat humana pot superar els odis i les injustícies més cruentes.

En poques paraules, i com ens han repetit moltes vegades al llarg d’aquest primer mes… “T.I.A. my friends!” (This Is Africa – Això és Àfrica!).

I demà, cap a la India hi falta gent! (bé, és un dir…).